Santoral

Sant Vicent Ferrer Prevere

Va néixer a València el 23 de gener de 1350. El 5 de febrer de 1367 va ingressar en l'orde dels dominics. Després de ser ordenat prevere, va alternar l'estudi i l'ensenyament de la filosofia i la teologia en els convents de Lleida i Barcelona. També va anar a estudiar teologia a Toulouse. Quan va tornar a València, va alternar les seves tasques de docència amb les d'escriptor, predicador i conseller. Malgrat tot el seu dinamisme, mai no va deixar la pràctica de les observances conventuals, accentuant cada dia més l'estudi i la pregària. En el cas del cisma d'Occident, Vicent Ferrer es va decantar pel papa Climent VII, al qual va succeir Pere de Luna amb el nom de Benet XIII, que va reclamar sant Vicent al seu costat, a Avinyó i li va atorgar el títol màxim de mestre en sagrada teologia. En contacte amb les realitats d'Avinyó va caure malalt, i després de la malaltia la seva causa era propugnar la integritat de l'evangeli en la unitat de l'Església. Sant Vicent va deixar, doncs, Avinyó i va quedar sotmès a l'obediència immediata al mestre general del seu orde, i va sortir a recórrer camins i ciutats europees per portar a tots els homes el missatge de la paraula de Déu. En una època en què l'oratòria sagrada es ressentia de la ineficàcia, per l'afany de predicar al poble sermons avorrits molt pobres en continguts, la paraula de Vicent abrusava i il•luminava. El seu domini absolut de les Sagrades Escriptures li servia per encarnar l'aplicació d'un fet concret o d'una circumstància real del seu temps. A l'escolta de la seva veu les enemistats públiques cedien a la pau, els pecadors es penedien, els famolencs de perfecció el seguien arreu donant-li suport… L'auditori dels seus sermons era sempre de multituds, fins al punt que, com que les esglésies resultaven petites, va haver de predicar a les places. Els últims trenta anys de la seva vida la predicació va condicionar el seu horari de treball. Dedicava cinc hores al descans, i el temps que li quedava l'invertia en la pregàries i les atencions exclusives dels seus deures ministerials. Els seus menjars eren molt sobris. Anava d'una ciutat a l'altra sempre a peu. Va intervenir en el Compromís de Casp a favor de Ferran d'Antequera, i també en la conclusió del cisma d'Occident. El 5 d'abril de 1419 va morir amb fama de taumaturg.